Problema 3 d'Anàlisi musical de la Selectivitat 2019

Juny 2019, Sèrie 1 · Proves d'accés a la universitat (PAU) de Catalunya.

Enunciat

[2 punts: 0,5 punts per cada qüestió] Llegiu el text següent i responeu a les qüestions que es plantegen a continuació. […] Fa dues dècades el món era un lloc molt diferent. Brendel estava arribant al final de la seva llegendària carrera com a pianista dalt dels escenaris i exercia en qualitat de gran ambaixador al teclat de la música centreeuropea, especialment de Schubert i de Beethoven, de qui sempre es va proclamar servidor. Una carrera construïda lentament i sense les qualitats aparents dels genis que trucaven a la porta de l’èxit precoç. «No era cap nen prodigi, ni el millor en solfeig, ni tampoc era jueu», sol dir fent broma. «N’hi ha que tenen una gran memòria; d’altres, un do especial per a dur la ment als dits i una afinació perfecta. Tot això hi ajuda, però no constitueix el requisit necessari per a ser un gran músic. Pot fins i tot arribar a perjudicar, perquè fa que tot s’esdevingui massa ràpid.» Davant del fet que, avui, si ets pianista i no triomfes als vint-i-tants, sembla que ja no siguis ningú, Brendel opina: «És una situació molt desgraciada. Hi ha una gran diferència en relació amb els violinistes. Ells solen començar com a nens prodigi, i ja poden fer coses extraordinàries quan són adolescents. Per als pianistes, però, la cosa és diferent: el que han de controlar és més complex. Si vostè vol analitzar com algú toca un passatge lent d’una sonata de Beethoven, esperi als trenta-cinc anys. Per arribar al cor del que un pianista és capaç de fer, val més que esperi que aquest es trobi entre els quaranta i els seixanta anys. No crec en l’èxtasi coŀlectiu pel que fa a aquests debuts.» Potser la tècnica se situa per damunt de tot. «Sempre hi haurà un tipus de públic que quedarà impressionat davant d’interpretacions plenes de bravura, que sonin tan ràpid i fort com sigui possible. En l’actualitat, els estàndards tècnics són més alts que mai, però el perill dels qui poden tocar de pressa és que no sàpiguen tocar a poc a poc», afirma Brendel. Brendel va combinar des de l’adolescència la seva tasca com a pianista amb la pintura, la poesia i l’escriptura. Tot aquest bagatge li va permetre un atansament més cerebral vers la música que el mostrat per alguns dels seus coŀlegues, però Brendel no creu en la interpretació inteŀlectual de les composicions. «No es tracta d’analitzar primer una obra i després tocar-la. Contràriament, és més fructífer que l’estudiïs, la toquis, i després pensis de què va i com està construïda. No obstant això, sempre hi ha uns límits que sovint són menystinguts i que destrueixen tot aquest procés», opina. «Si ets un intèrpret, no pots dir al compositor què és el que ha compost. T’has de limitar a prendre el seu missatge de manera precisa i deixar que sigui la mateixa peça la que digui què és. S’ha de llegir la música i entendre tota la informació que conté. I això és molt difícil; la majoria d’intèrprets pensen que això és secundari i creuen que han de tocar una peça tal com la senten, tan intensament com sigui…

Les imatges de l'enunciat i la solució d'aquest problema són a la web.

Veure la solució del problema